La col·lecció Dramaticles, coeditada per l’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre, publicava el passat mes de novembre un volum amb dos textos de la dramaturga Cristina Clemente (Barcelona, 1977), Ventura i Volem anar al Tibidabo, dues peces aplaudides tant pel públic com per la crítica especialitzada, i en què el pes argumental girava al voltant de la família i el pas del temps. A cop de cultura ha parlat amb ella sobre la publicació d’aquestes obres, sobre el seu procés creatiu, els autors que més admira i els nous projectes que, ara mateix, ocupen les seves hores.
La col·lecció Dramaticles publica dues de les teves obres. Què vas pensar quan t’ho van proposar? Vas dubtar en algun moment?
Em fa fer molta il·lusió. Publicar teatre és complicat, però és necessari. Els muntatges són efímers però el text pot perdurar, pot ser llegit i se’n poden fer més muntatges, per això és important que existeixi una publicació. S’ha d’agrair la valentia a l’editorial Comanegra, que ha apostat per publicar teatre.
La gent va al teatre, però tradicionalment no és un gènere literari que acostumi a llegir. Creus que això està canviant? Com animaries els espectadors a vèncer les reticències a afrontar la lectura d’un text teatral?
No ho sé, si està canviant, no he vist dades objectives al respecte. El que sí que puc dir és que amb la primera obra que vaig publicar, vaig rebre molt poc feedback de lectors, i amb aquesta publicació m’han escrit unes quantes persones, que jo no conec i que em diuen que ja l’han llegida.
El llibre està prologat per Sergi Belbel, de qui vas ser alumne i ajudant. Va ser un bon mestre? Què vas aprendre d’ell?
Alumne, ajudant i ara també molt bons amics! D’ell ho vaig aprendre tot! O gairebé tot! El que més em va impactar quan el vaig conèixer com a professor va ser la passió que sentia pel teatre. A partir d’aquí, vaig demanar fer les pràctiques amb ell, i després ja vaig començar a fer d’ajudant seu. En aquell moment ja vaig descobrir moltes d’altres coses que em van agradar: el control que té del global de l’espectacle, a nivell actoral però també de llum, de so, etc. Recordo que una de les coses que més m’impactava al principi és que se sabia el text de memòria el primer dia d’assaig; pot semblar una anècdota, però no ho és, fa una feina molt rigorosa i va molt, molt preparat als assajos, amb la seva feina molt feta. A més, també té un sisè sentit per la comèdia, controla molt bé el tempo.
Què uneix Ventura i Volem anar al Tibidabo per oferir-les en un mateix volum?
Són la primera i l’última obra que vaig escriure. Aquesta va ser la raó per la qual van pensar unificar-les. Segur que també trobaríem punts d’unió temàtics, però la raó principal és aquesta.
Ventura és una peça d’encàrrec. Escriure una història així s’afronta de forma diferent a com ho faries amb una idea pròpia?
No. Per mi s’afronta un pèl diferent quan l’obra és d’encàrrec amb una temàtica o un fil conductor. En aquest cas, però, l’encàrrec només era que volien una obra meva i, per tant, tenia barra lliure. Sí és cert que tenia un número de personatges ja marcats i els actors que ho farien (Meritxell Yanes i David Planas), però per la resta vaig tenir total llibertat; de fet, em van demanar una comèdia, i la majoria d’obres de teatre que he escrit ho són (totes, diria!). És la primera vegada que em demanen explícitament que escrigui una comèdia, i és la primera obra que escric que no és comèdia; quan em van fer l’encàrrec, acabava de morir el meu pare de sobte, i no em va sortir fer una comèdia. Però ells no hi van posar cap pega i van estar encantats igualment amb el text.
A Ventura parles de les conseqüències que es deriven de les decisions que prenem. Creus que l’atzar és un element decisiu a la vida?
Com he dit abans, l’obra l’escric després de la mort sobtada del meu pare. Sembla gairebé una cosa atzarosa, perquè el meu pare no estava malalt. Li va tocar i li va tocar. A banda d’això, crec rotundament que l’atzar juga un paper molt decisiu a les nostres vides; les nostres accions poden afavorir la vida que tenim però, evidentment, el component atzarós és molt elevat.
El text avança del present al passat. Per què? Als teatres es va representar en ordre invers, què et va semblar aquesta solució?
Als teatres es representava així. Cap enrere. El que passa és que jo l’obra la vaig escriure endavant, en ordre cronològic “lògic”, però volia fer-ho al revés i em costava molt. Amb Víctor Muñoz, que és el director, vam acordar fer-ho així i penso que va ser un gran encert. L’obra fa tres anys que s’està representant, ha rebut alguns premis; per tant, funciona molt bé. Sí que és cert que tinc curiositat per veure què passaria si es representés en ordre cronològic. Del passat al present.
A Volem anar al Tibidabo trobem dues germanes que descobreixen que la mare pateix l’Alzheimer, un tema delicat, però no podem dir que el text sigui trist. Creus que la comèdia permet afrontar millor els temes més tràgics? Emprar l’humor és una qualitat buscada o et surt així de forma natural?
Crec que em surt de forma natural. M’agrada pensar que el sentit de l’humor t’ho pot fer tot una mica més lleuger. De totes maneres, no vaig pensar el text en clau de comèdia o no, senzillament volia escriure la història de dues germanes que fan tot el possible perquè els seus pares siguin feliços. Perquè els pares s’hi han deixat la pell tota la vida en elles, i elles volen retornar-los tot allò que els van donar.
La Marta i l’Eli, les dues germanes, amaguen la malaltia tant a la mare com al pare per estalviar-los el disgust. No et sembla una decisió immadura i una mica egoista?
Són immadures perquè són joves. Molt joves. Mai s’han trobat amb un problema d’aquestes dimensions, i a més, probablement han estat blindades dels contratemps precisament pels pares (un problema molt de la meva generació i també de les posteriors): ens han protegit molt i davant dels problemes ens trobem molt superats. Malgrat tot, elles ho fan tan bé com poden. Ara que tinc fills això em recorda una mica a la maternitat, ningú sap com s’ha de fer, però tothom intenta fer-ho el millor que pot. Egoista? No ho sé. Si són egoistes no és des d’un punt de vista conscient, elles pensen tota l’estona en fer feliços als seus pares; que prenguin decisions errònies és la gràcia dels personatges. M’agrada quan actuen amb bona fe, però s’equivoquen.
Ets autora i directora de les teves pròpies històries. Reconec que la pregunta és una mica tòpica, però t’agrada més la direcció o la dramatúrgia? Per què?
Sense cap mena de dubte la dramatúrgia. La direcció m’agrada quan el text és meu o si és un text d’un company que el llegeixo i penso que m’agradaria haver-lo escrit jo. Escriure m’agrada més, inventar històries, moments, personatges…, sento que és molt més creatiu.
En alguna ocasió has declarat que “el millor director d’un text és el propi autor”. Per quin motiu? En el futur et veus dirigint obres d’altres?
Ja he dirigit un parell d’obres d’altres. Penso que el millor director d’un text és el propi autor, perquè és la persona que millor coneix aquell text. Tot i que potser, en alguna ocasió, m’he menjat la meva pròpia frase amb patates. Jo vaig escriure Consell familiar, la va dirigir Jordi Casanovas, i dubto molt que jo ho hagués fet millor que ell.
Com a dramaturga, quines són les teves influències? Quin és el teu autor preferit?
Influències no ho sé, no tinc la sensació d’inspirar-me en cap dramaturg, i si hi són, jo no les sé veure. De fet, m’agrada trobar històries a partir de la vida. També em costa fer servir pel·lícules o sèries com a referents. Per a mi la creació d’un text i la ficció que jo “consumeixo” són dues coses diferents. M’agraden molts autors, sobretot contemporanis, m’agraden moltíssim Javier Daulte, Jordi Casanovas, Marta Buchaca, Clàudia Cedó… I molts més que m’estic oblidant.
Parla’ns del teu procés creatiu. A l’hora de començar a escriure, quins són els primers passos que fas? De què parteixes?
D’una vivència meva o d’algú proper. La història m’ha d’emocionar, si no és així, em costa moltíssim escriure. A partir d’aquí, busco un joc teatral, per mi és important que existeixi un joc.
Molts dels dramaturgs joves esteu treballant a TV3 (abans a La Riera, ara a Com si fos ahir). És una bona escola? Què t’ha aportat de nou a la teva manera d’escriure?
A mi la televisió m’ha aportat sobretot seguretat. El fet que els timmings d’escriptura són ràpids no et permet estar tirant endavant i enrere, m’ha anat molt bé per aprendre a fer-ho en teatre. No és que faci servir el mateix ritme en teatre, però la televisió t’obliga a entregar la feina un dia concret, no tens tant temps per repassar, per dubtar, i jo sóc molt cagadubtes i això m’ha servit per aplicar-ho al teatre. Abans em costava molt entregar un text, sempre pensava que el podia retocar més, millorar-lo, però arriba un moment que un ha de dir prou. I ja en faràs un altre… Si no, encara estaria repassant i millorant Volem anar al Tibidabo, que és la primera obra!
Imagino que deus estar treballant en nous projectes, oi? Estàs escrivint alguna peça teatral? Ens pots avançar res?
Ara acabo d’escriure una peça de 45 minuts pel torneig de dramatúrgia de Madrid. A Madrid fa dos o tres anys que fan un torneig com el de temporada Alta a Girona i aquest any m’hi han convidat a participar. També estic treballant en una obra a quatre mans amb Marc Angelet i ens ho estem passant molt bé! (Mira! Un altre autor que m’encanta!). I per últim un projecte amb Marilia Samper i Sergi Belbel (també falten de la llista d’autors!) que encara no us puc avançar gaire però que serà molt interessant.
Títol: ‘Ventura’ i ‘Volem anar al Tibidabo’
Autora: Cristina Clemente
Editorial: Comanegra
Col·lecció: Dramaticles
Data de publicació: Novembre 2017
ISBN: 9788417188160
Pàgines: 136 pàgines
Preu: 12,50 €
____________________
Escrit per: Robert C. Martínez
A Cop de Cultura 