Entrevista: Loïç M. Pérez-Muñoz, editor de la revista ‘Doll de tinta’.

doll tinta

De la mà de l’editor i traductor Loïç M. Pérez-Muñoz, el gener de 2017 naixia “Doll de tinta”, una revista de lletres mensual i en català en què els lectors troben relats inèdits, traduccions d’obres clàssiques i articles d’opinió. A Cop de Cultura ha volgut entrevistar l’editor Pérez-Muñoz per a conèixer de primera mà la seva experiència al capdavant de “Doll de tinta”, descobrir la seva feina de traductor, la seva defensa del format paper i la seva opinió sobre l’estat actual de la literatura catalana.

“Doll de tinta” pren el relleu a “La lluna en un cove”, el seu anterior projecte. Què va provocar aquest canvi de format? Quines diferències hi ha entre elles?

En efecte, “La lluna en un cove” va funcionar des de 2009 fins a desembre de 2016, i es van publicar exactament setanta números, entre els quals alguns especials. Calculo que per ella van passar-hi més de cinc-cents autors diferents de tot el domini lingüístic. Per tal de respondre la primera pregunta, i, de pas, la segona («Per què va escollir “Doll de tinta” [com a títol de la nova revista]?»), reproduiré exactament el text de Redacció que va aparèixer en el número 1 de la nova revista, que va sortir el gener de 2017. Vet ací: «Havent quedat demostrat que un impossible pot ser realitzat com a mínim setanta vegades, “Doll de Tinta” surt com una evolució d’un projecte que recull una interessant i enriquidora experiència. Vet ací, però, una totalment nova revista de lletres que vol obrir-se, no tan sols a la literatura en sentit estricte, sinó al pensament, a l’art, a la cultura, a la història i a les humanitats en general. ~ “Doll de Tinta” no és necessàriament el resultat d’una ejaculació intel·lectual; sense rebutjar completament el sentit hedonista que tota obra escrita pot tenir, volem incidir sobretot en la capacitat transformativa de la paraula articulada amb sentit, amb coherència, amb responsabilitat i amb bona voluntat i amor envers el gènere humà, el qual, pensem, necessita totes aquestes coses per a fugir de la barbàrie, de la crueltat, dels mals vicis i de les temptacions mundanes i vanes. ~ “Doll de Tinta” s’aboca sobre paper; és un antic i noble mitjà, amb pes, olor, color i, en certa manera, esperit; fa la seva funció, a més, sense necessitat de bateries, i no emet radiacions electromagnètiques. ~ Als responsables de “Doll de Tinta” ens il·lusiona aquest projecte, però no som uns il·lusos; sabem perfectament que el panorama cultural de l’àmbit al qual ens adrecem té les seves deficiències, precarietats, inconveniències, desarticulacions i, en general, mancances. La ‹ultratecnologització› de la nostra societat, acollida amb un excessivament ingenu entusiasme, amenaça d’ofegar les humanitats o de pervertir greument el sentit llur; l’excessiva ‹connectivitat› telemàtica està portant el gènere humà a un carreró sense sortida de redundàncies i de repeticions de missatges que, en el fons, no diuen res, ni solucionen res, ni aporten esperança, si és que directament no propaguen l’error i la desesperació; les tecnologies digitals es presenten amb la màscara d’un vastíssim món de possibilitats, que amaga, al darrere, la perillosa trampa d’intricades teranyines on la persona queda embullada sense possibilitat de sortida, i a mercè de monstruoses i afamegades aranyes. I, mentrestant, la premsa té cada dia més mala premsa, potser justament perquè convida a un espai i a un temps de reflexió tranquil·la i assossegada. “Doll de Tinta” vol aportar això mateix, sense rebutjar la bellesa, fent-la, però, útil per a portar al bé. ~ No tenim cap més pretensió que aquelles que ens permeten les nostres humils possibilitats. Al born saltem amb recursos limitats per a lluitar en combat desigual contra els monstres de la desafecció, de la manca d’interès general, de la deserció de la cultura d’arrel humanista, de les tendències i modes dissenyades a l’ombra i alliberades als vents per obscurs poders fàctics. “Doll de Tinta” no és més que un petit projecte cultural independent que naix per iniciativa d’alguns que, si bé totalment mancats de seny, no manquen per això a llur professió d’amor envers la sempre llunyana saviesa. ~ Si la tinta és la reflexió assossegada i el doll la rauxa, “Doll de Tinta” és… això que ara mateix teniu en les mans, i molt més amb què provarem d’anar sorprenent-vos, número a número, si ens ho permeteu i si no vénen massa mal dades. ~ Redacció de “Doll de Tinta”.» Ara afegiré també que el ‹doll de tinta› és una de les tecnologies que podria possibilitar materialment un projecte com aquest, amb un tiratge més aïnes curt, en comparació amb altres publicacions.

A quin públic potencial va dirigida la seva publicació?

Personalment, soc una de les persones que pels volts de l’any 2000, potser fins i tot una mica abans, vam creure en el pancatalanisme lingüístic i el vam assumir com a projecte cultural no necessàriament vinculat a una opció política o una altra. Fent una mica de memòria, en aquells anys, la interconnectivitat creixent (a través de l’estructura telemàtica en construcció, cal admetre-ho) entre els diferents àmbits geogràfics o territoris que conformen el domini lingüístic va portar a alguns de la meva generació a redescobrir la complexitat i riquesa del català com a llengua i cultura comuna, la qual, des de les esferes polítiques, s’havia intentat tradicionalment desmembrar i escampar. Per exemple, per a mi va ser tota una descoberta començar a escoltar en aquells anys gent que, a través de ràdios que emetien per Internet, parlaven en català des de la Franja, des de les comarques catalanes incloses en l’estat francès, des d’Andorra, des de l’Alguer…, i ja no direm des de ses illes, des del Principat… Jo vaig nàixer al País Valencià (tot i que actualment no hi resideixo), i tot allò em va fer un gran efecte, em va fascinar. El nefastíssim “Canal 9”, que tots els valencians vam patir durant llongs anys tristos i foscos, mai no havia mostrat ni tan sols insinuat aquella realitat excitant d’un català viu i actiu en territoris tampoc tan allunyats entre si, però volgudament parcel·lats des de les esferes polítiques. Cal dir que el pancatalanisme (ja no polític, sinó simplement lingüístic i cultural) des del País Valencià sempre s’ha vist tradicionalment, i encara avui en dia és així malgrat el que pugui semblar, com una monstruositat totalment infame, i els que professem aquest tipus de ‹desviacions› esdevenim directament una mena d’‹empestats›. Tampoc no voldria fer-me la víctima; no es tracta d’això, perquè al cap i a la fi altres ho han patit molt més que no pas algú de tercera o quarta fila com jo. Però aquesta realitat de l’‹empestament› d’individus com jo al País Valencià és un fet, i per cert ja àmpliament estudiat i científicament apamat. Per tant, recuperant la pregunta: A qui va dirigit “Doll de tinta”? Resposta: A tots els públics de tot el domini lingüístic.

La revista no té versió digital, només es pot trobar en paper. Per què ha apostat únicament per aquest format?

És cert que “Doll de tinta” només té versió tangible. El que no acabo d’entendre és la pregunta. A veure, sí que l’entenc, però no acabo de comprendre per què havia de ser plantejada justament aquesta pregunta. Per què…? I es podria donar com a resposta: Per què no? Jo crec que la literatura, com a expressió artística i humana en general, necessita el seu propi espai, el seu format, la seva (per què no?, reitero) ‹tangibilitat›. Per què es continuen fent publicacions en paper? Tres factors a tenir en compte: durabilitat, objectivitat i des-connectivitat. El primer factor, la durabilitat, resulta evident. Els llocs webs apareixen i desapareixen com la boira; tot resulta insultantment efímer, fins al punt que a nivell de consciència col·lectiva hem arribat a assumir i integrar en la nostra vida una mena de super-relativisme delirant. El coneixement, la cultura, fins i tot les relacions humanes, tot ha perdut el seu valor dins d’aquest anar-i-venir digital que, per cert, no es dirigeix enlloc. En aquest sentit, que un objecte, i, en concret, un objecte que sigui contenidor d’una forma d’expressivitat humana, tingui una durabilitat major del que ofereixen les obsolescències programades amb què surten de fàbrica les deixalles electròniques (directament les anomeno així) que aboquen a tones als mercats, és un valor, almenys per a mi. El segon factor: l’objectivitat; quan l’objecte, paral·lelament al missatge que conté, adquireix, en virtut de la seva materialitat, un discurs paral·lel en ell mateix. Per exemple, extrapolant-ho al camp de l’art plàstic: un quadre té un determinat valor artístic; però és que, alhora, paral·lelament, el quadre, com a objecte, té una història, tant o més interessant que l’obra artística que representa. Seguint amb això, recordo un llibre que em va agradar i que explicava justament la història d’un quadre (el vaig llegir ja fa uns anys): La noia de blau, de Susan Vreeland. Es tractava d’un quadre de Vermeer, però això era el de menys; l’interessant era veure la història de l’objecte, del quadre, i com anava canviant de mans, passant d’un propietari a un altre. Això, tornant al món de la literatura, també té els seus punts de coincidència. Un llibre, com a objecte material, conta dues històries: la que conté, i la que adquireix amb el temps dins d’aquest món de la materialitat. On vaig comprar aquest llibre? Qui me’l va regalar? A qui el vaig deixar? Quines pàgines van quedar malmeses quan el nen petit de casa el va agafar i va començar a esquinçar-ne fulls?… Ja sé que aquest punt de vista contradiu el discurs ‹oficial› promogut des de les ‹altures› on habiten els influenciadors actuals, els quals propugnen un ‹des-aferrament› de les coses materials com a opció de vida, partint d’uns principis que formen un refregit de filosofies orientaloides que els deu haver produït alguna indigestió. D’un materialisme exacerbat es pretén passar a un no-materialisme igualment perniciós i ridícul, des del meu punt de vista. Prescindint també dels llibres i entrant per tant ja directament en una avantsala d’un més que probable “Fahrenheit 451”. El tercer factor: la des-connectivitat. Evidentment. Avui en dia, la des-connectivitat, el fet de poder desconnectar-te del món aberrant de les pantalles que emeten llum/fum, és també un valor a l’alça. És un luxe poder deixar de banda les pantalles i submergir-se en l’estudi, l’anàlisi o la simple lectura d’alguna cosa que està pensada i feta a escala humana, i no pas planetària (global). Però és que no és tan sols un luxe; és una necessitat. A nivell espiritual, encara continua sent un perill l’ús prolongat i indiscriminat, sistemàtic, de mitjans digitals que tenen com a comesa principal: 1) orientar fluxos d’atenció cap a determinats punts, sota l’enganyosa aparença d’una hipotètica llibertat total de moviments per part de l’usuari; 2) recopilar dades sobre pautes de comportament per a un control comercial, polític, sociològic i fins i tot militar. Des del punt de vista psicològic, les plataformes digitals donen tendència a la dispersió mental i no afavoreixen la concentració, com és ben sabut. A banda de tot això, hi ha altres motivacions de tipus ecològic, etc. De fet, si no recordo malament, justament en els primers números de “La lluna en un cove” va aparèixer publicat un article que es titulava així: “Per què publicar en paper?”. D’altra banda, i per a finalitzar aquest bloc, també és interessant treballar en les zones d’ombra on “Google” no arriba a penetrar.

“Doll de tinta” ofereix cada mes una selecció de relats inèdits. Quin és el criteri que utilitza per a fer-ne la tria definitiva?

No només oferim una selecció de relats inèdits. Oferim també un apartat de traduccions d’obres clàssiques al català, i un altre apartat també important d’assaig. Dins de l’apartat de traduccions, hi col·labora per exemple l’amic Carles Llorach-Freixes, que ha traduït un munt de bones peces de la literatura anglesa del XIX, i jo mateix, que faig de traductor del rus. En l’apartat d’assaig o opinió personal (articles), hi participen un munt d’escriptors: J. M. Vidal-Illanes (des de ses illes, amb la seva secció “Estats de connivència”), Rosa Saureu (“Retalls de ponent”, des de Lleida), Eulàlia Esteve (“Llocs amb encant, l’encant dels llocs”; d’aquesta secció, per cert, aviat sortirà un recull en format de llibre il·lustrat), l’austríac Klaus Ebner (“La destral per al mar congelat dins nostre”, sobre literatura i cultura del seu país), i un llarg etcètera. Tornem, però, a l’apartat de ficció. Quin criteri utilitzem per a fer la selecció? Diversos, però, entre ells, ens fixem molt en la claredat expositiva. Això és fonamental. I sembla una obvietat, però no ho és tant. Hi ha autors per exemple que donen preferència a l’originalitat, i es deixen la claredat expositiva en segon terme; amb resultats nefastos. El lector ha de saber o intuir el que es narrarà (de què va la història?) des de les primeres línies del relat. L’originalitat té la seva importància, però almenys per a nosaltres no és el factor determinant. Pel que fa al nivell de correcció lingüística, som conscients que en aquest camp els autors habitualment necessiten un ajut en català, i per això la revista disposa de la seva secció de correcció professional. És a dir, a l’hora d’enviar relats per a selecció, l’autor no ha de patir tant pel seu nivell de correcció lingüística; si la història està ben explicada i és interessant, la publicarem en la revista amb la seva corresponent correcció. (Ara, també cal admetre que, en general, les persones que presenten un major domini lingüístic, tenen també majors facilitats en competències de claredat expositiva i presenten també majors potencialitats narratives; la qual cosa confirma el treball dels psicòlegs sobre la relació existent entre competències lingüístiques i desenvolupament del talent humà).

L’any 2010 va crear l’editorial El Toll, que publica llibres en català, bàsicament novel·la i assaig. Com valora aquesta experiència?

En efecte, l’any 2010, vaig crear el segell editorial independent “El toll”. Gairebé nou anys ja d’activitat en el sector donarien per a explicar moltes coses. Anècdotes, però també desenganys i frustracions… I també alegries, certament, perquè en resum i malgrat tot hem anat de mica en mica però creixent en el nostre àmbit. Jo, com a editor, m’ho he passat molt bé i he aprés moltes coses dels autors i de les seves obres. Cal tenir en compte que jo vaig començar de zero absolutament, i vaig entrar en el món de l’edició amb una mena d’il·lusió ingènua. L’edició en català té les seves especificitats…, particularitats, i deixem-ho així, per si de cas algú llegeix això.

Com veu l’estat actual de la literatura catalana?

Soc un editor petitíssim i no arribo a tenir una visió tan global com caldria per a arribar a contestar amb solvència preguntes d’aquest calibre. El que sí puc dir són coses en base a les observacions que he fet a partir del material que ha arribat a les meves mans. Hi ha un volum important d’obres originals que són directament descartables per falta de claredat expositiva. En general, la ficció va una mica coixa, i crec que hi ha més tendència a excel·lir en el camp de l’assaig i de l’opinió personal, o de l’articulística, seguint tradicions com per exemple la de Josep Pla. La poesia, això sí, és un autèntic desastre. S’anomena ‹poesia› a una cosa que, directament, no ho és en base (i ningú no ho vol admetre); es tracta només de prosa amb línies partides; i una prosa-de-línies-partides, a més, críptica i incomprensible; o, el cas contrari, pretesament senzilla i fàcil d’assimilar. De fet, la poesia fa temps que va deixar d’existir; des del moment en què es va considerar que no calia memoritzar versos. Punt. No hi ha més. Repeteixo que els poetes actuals són prosistes amb tendència al cripticisme, per un costat, o al senzillisme, que és l’extrem oposat. Escolteu: que el rei va nu! Més coses: tornant a la prosa, per sectors territorials, en general ens arriben, de les illes, materials de molta qualitat literària, del Principat, obres assequibles, i del País Valencià…, deixem-ho estar.

Ens podem mirar el futur amb optimisme?

Jo crec que no, gens ni mica. A més, en els darrers anys hem anat observant que la forma en què escriuen els autors també ha anat canviant, per culpa dels mals vicis adquirits en mons virtuals digitals. Per exemple, hi ha una tendència claríssima a prescindir dels signes de puntuació. El punt, el punt i coma, etcètera, hi ha molts autors que els substitueixen directament per un únic signe: la coma (,) i això ho fan servir tant per a un trencat com per a un descosit. Cada cop costa més trobar autors que sàpiguen utilitzar correctament un signe de puntuació com el punt i coma. Amb això, s’ha perdut subtilitat, i els textos (els originals, vull dir) esdevenen masses monstruoses on els signes de puntuació s’han reduït (s’han empobrit), cosa que podria revelar una forma de pensament sense connectors escaients: tot amb comes, tot amb comes, som-hi, les frases es desdibuixen, no hi ha ni punts seguits, ni cometes, ni angles, de vegades ni tan sols signes d’interrogació, i au, tot seguit, i és per culpa dels mals vicis adquirits amb l’ús de les andròmines electròniques. Si us plau: mireu això dels signes de puntuació. Els textos necessiten punts, punts i comes, dos punts, signes d’interrogació, etcètera. La claredat expositiva, un pensament ben articulat, s’expressa també a través del correcte ús dels signes de puntuació, per als quals hi ha unes regles concretes, conegudes i comunament acceptades. La tendència actual a substituir-ho tot amb comes simples em posa dels nervis.

Editor, autor, traductor, il·lustrador… Alguna disciplina més? En quina de totes aquestes se sent més còmode?

Disculpi, jo soc editor, i faig de traductor sense ser-ho ‹oficialment›. No em considero il·lustrador. En la revista “Doll de tinta”, qui habitualment s’encarrega de les il·lustracions (quan està inspirat) és el company Miquel Bohigas, que a més és fotògraf i exlibrista. Personalment, sí que tinc una altra faceta, però aquesta és la de promotor cultural. Això sí que li ho acceptaria. Crec que tinc capacitat per a promoure la cultura i gestionar projectes vinculats a ella. Per exemple, des de la redacció de la revista hem organitzat diversos números especials, on la literatura es relaciona amb altres arts, com per exemple les plàstiques. Els col·laboradors de “Doll de tinta” ja saben bé que a l’any fem uns dos o tres números especials, basats en una determinada obra pictòrica. L’objectiu és presentar un text (de ficció o de no-ficció) basat o inspirat en el quadre en qüestió, i això és tremendament fructífer i divertit; un excel·lent exercici literari, on diversos autors presenten obres que s’inspiren en un mateix tema, però fent-ho, és clar, des del propi punt de vista, des de la pròpia sensibilitat, i aportant una història (relat) que naix a partir del que l’escriptor ha vist en el quadre. És a dir, els relats per a aquests especials són de temàtica lliure, però han de prendre com a punt de partida l’escena o el personatge retratat en l’obra pictòrica de referència, la qual, com he dit, es proposa des de la redacció de la revista. Per exemple, esmento els especials que hem organitzat des de “Doll de tinta” des del número 1 fins ara (número 20): en el número 6 va ser un especial “Laura”, basat en el quadre homònim del pintor català Antoni Fabrés; el número 12 va girar al voltant de “La migdiada”, obra de Ramon Martí; el número 15 va ser un especial “Plein air”, partint del quadre de Ramon Casas; i ara, amb el número 20, l’especial és “Sitges, matí emboirat” de la pintora Àngels Biarge (en aquest cas encara en actiu). Tots els relats de ficció (i alguns articles) publicats en cadascun d’aquests especials prenien com a escenari o com a personatge principal el que apareixia en el quadre en qüestió; cosa que, és clar, resulta estimulant també per als propis autors, ja que en un mateix número apareixen textos que tenen com a font d’inspiració una obra presa com a referència. Així doncs, la meva faceta com a promotor cultural dins de l’àrea de la cultura i l’art català també m’agrada i m’ho passo molt bé; em fa gaudir i aprenc moltes coses jo mateix.

Com a traductor, hi ha algun escriptor a qui li hagi fet especial il·lusió traduir?

I tant que sí. Ja he dit en línies anteriors que faig de traductor del rus, i això m’ha obert les portes a un món increïble i força interessant per a mi. Per exemple, he traduït alguns autors russos sobre els quals tothom ha escoltat alguna cosa alguna vegada: Gógol, Tolstoi, Dostoiévskill, Txèkhov, Pushkin (algunes proses); però també altres que han estat tota una descoberta: Briússov, Leskov, Kuprín. Molts d’aquests textos, els hem publicat en la revista, i cal dir que alguns d’ells no tenen traducció ni a l’espanyol ni tan sols a l’anglès o el francès. Per tant, “Doll de tinta” es presenta també com un punt de connexió directe, sense intermediaris, amb altres cultures, com pugui ser l’eslava oriental.

Intuïm que vostè és un gran lector. Què li agrada llegir?

A banda dels russos esmentats, a nivell de lector tinc interessos molt variats; alguns d’ells estrafolaris, i d’altres que no sé si poden fer riure (per descomptat, tant m’hi fa). Tolkien és un referent ineludible. Em considero un afortunat, perquè soc de les persones que van descobrir pràcticament tota l’obra narrativa d’aquest autor abans de les pel·lícules, i per tant em vaig formar a partir dels seus llibres un imaginari no contaminat per l’audiovisual, que sembla que s’ha ‹menjat› els llibres a nivell de presència social, malauradament. En català recentment vaig descobrir un llibre preciós d’en Llorenç Riber: La minyonia d’un infant orat. De Mercè Rodoreda, he llegit alguns llibres, però de tots ells em quedaria amb Aloma, per algun motiu que no sabria especificar; potser perquè conté atmosfera. La resta de la producció literària d’aquesta autora realment no em va fer ni fred ni calor, sincerament. Josep Pla, evidentment. Les proses de Jacint Verdaguer també m’han interessat. Alguna crònica medieval, fragmentàriament, en concret la de Jaume I. Manuel de Pedrolo, Jesús Moncada, Quim Monzó (per descomptat); un munt de literatura, preferentment europea, traduïda al català; la Bíblia (fonamental); etcètera. Com a lector, he de reconèixer que tinc una certa tendència a apartar-me de les novetats.

Quin és l’objectiu de la revista a llarg termini?

A llarg termini avui en dia no es pot projectar res. Pots tenir unes orientacions i uns objectius més o menys clars, però per a mi ‹a llarg termini› és demà, com a molt tard.

La podrem trobar a les llibreries?

Decididament no. Es tracta d’una revista que es distribueix per subscripció, de manera única i exclusiva.

Què ens pot avançar del proper número de “Doll de tinta”?

Més que no pas fixar-se en un número concret de la nostra revista, crec que el que hauríem de tenir en compte és el projecte sencer, globalment, la trajectòria, l’evolució, els materials en conjunt publicats. Ens esforcem per tal de presentar en tots els números obres, textos interessants, tant de nova creació com traduccions de la literatura clàssica universal; dins de les nostres humils possibilitats. Per descomptat, ens agradaria poder créixer i arribar a més gent, però alhora som conscients de les limitacions, donades per factors que vénen de base o conjunturals. Una cosa que em preocupa força darrerament és el baix nivell de relleu generacional. Generacions senceres de joves queden embolicades en xarxes digitals amb perill de quedar-s’hi per a sempre si no actuen conscientment per a evitar-ho. Però vaja, cadascú és lliure de fer el que vulgui, si assumeix les conseqüències a nivell individual i col·lectiu.